1.
Què
és
un "Projecte
de Parróquia"?
Diguem que
és
el marc
d'acoblament
on establim aquelles directrius que ens
semblen
necessàries
per saber qui som, on estem,
cap a on volem caminar i
com ho volem
fer.
No ho inventem nosaltres. El que fem
és
interpretar la voluntat de Déu a
la llum dels signes dels temps. Per tant, la font d'on
bevem
és
la Paraula de
Déu, el Magisteri de
l'Església
i la nostra própia consciència
que busca ser fidel
a la nostra
vocació i missió.
Però
la Paraula de Déu s'encarna en el nostre temps i en la nostra realitat
concreta. Per aixó
-
a la fidelitat al Senyor, també està
la fidelitat a
l'esser
humà,
que viu, busca, s'interroga, espera, gaudeix, sofreix i mor en aquest
mon i
en aquesta hora de la història.
Per el·laborar
un projecte de parròquia
hem d'estar ben atents a alló
que
l'Esperit
està
dient ara a
l'Església
-també a la nostra parròquia-
i a alló
que els
homes
i dones de hui viuen i necessiten -també en el nostre poble-.
El projecte és un instrument ampli, obert i viu.
Ampli, perqué
vol recollir
tot el que constitueix la realitat evangelitzadora, litúrgica i
caritativa de la
nostra Parròquia. Obert, perqué no está complet.
S'ha
d'anar completant amb
les noves iniciatives i camins que es vagen obrint al llarg dels pròxims
anys.
Viu, perquè
ha de créixer i desenvolupar-se amb la vivència
quotidiana de les
propostes que ací vagen apareixent i que aniran enriquint la vida de fe
de la
nostra
comunitat
Però
amb tot, un projecte no és una mera il·lusió
de
futur. Parteix d'una
realitat ben concreta. La realitat de la nostra parròquia
en aquests moments de
la seua
història
i les ganes que tots tenim de seguir treballant pel Regne.
Per aixó el projecte de parròquia
es va concretant en un pla de pastoral
parroquial.
2.
Què
és
un "Pla de Pastoral Parroquial"?
És
la concreció del projecte de parróquia en uns objectius i accions,
a
desenvolupar en un període de temps determinat
Mentre que el projecte ens recorda allà
que sóm,
cap on volem caminar i
com ho volem fer (estil o talant) el pla de pastoral parroquial
(PPP)
ens diu què
hem de fer, quan ho hem de fer i amb quin mitjans
contem
per a fer-ho.
Per el·laborar el PPP establim quines són les prioritats pastorals per a
aquest moment. Per atendre eixes prioritats ens marquem uns objectius
que
siguen avaluables. Pensem quines accions hem de realitzar per arribar
als
objectius. Mirem quins mitjans anem a utilitzar i temporalitzem les
accions en
unes dates de
calendari.
Això
ho farem
a nivell de parróquia des del Consell de Pastoral i cada
grup ho farà
per al seu funcionament- La suma de tot será el PPP per a un o dos
cursos.
L'Assemblea Parroquial
deu intervindre, coneixer í assumir el PPP, del
qual seran principals promotora els agents de
pastoral, religiosos i religioses i preveres de la parròquia.
3.
Un instrument que ens ajude a avivar l’esperit
Els creients estem cridats a viure l'esperança
i a ser signe d'esperança
enmig del nostre món. Si ens miren a
nosaltres mateixos experimenten sovint la nostra pròpia
debilitat i les nostres manques: les enveges, els egoismes, la comoditat,
les ganes de tenir sempre la raó, el pensar massa en els pròpia
interessos
i massa poc en els altres, el desentendre's de col·laborar
a fer un món més
humá, una societat més justa.
En l'interior de la
nostra Esglèsía observen les mateixes deficiències;
en el nostre món les mateixes incoherències.
I davant aquesta situació personal, eclesial i social els creients,
l'Església, estem cridats a viure l'esperanqa.
I
l'esperança la
tenim posada en Déu. Déu que ve al nostre encontre en Jesús. Ell
és l'únic que dóna solidesa plena a les
nostres vides i a la de tots els homes.
Cap a Ell, cap a la plenitud del seu amor,
s'encamina la nostra vida, de vegades tan pobra, de vegades tan plena de
bons anhels.
Qualsevol projecte, qualsevol pla, qualsevol programació no és més
que un mitjà, tan
sols un mitjà!,
que ens recorda
constantment que vivim en camí, sense aturar-nos,
anhelant de tot cor que Déu ens acompanye,
ens agafe de la mà i ens ensenye a viure del
seu amor.
4.
De quina experiència
d'Església partim?
No poden entendre l'Església
per si mateix sense Jesucrist. Jesucrist és
sagrament de l'amor del Pare. El Pare ha
enviat Jesucrist al món. L'Església és
sagrament
de Jesucrist. Com el Pare ha enviat
Jesucrist, així també Ell ha enviat l'Església.
Per tant, qualsevol reflexió sobre l'Església
ha de partir de Jesucrist i del seu Evangeli.
Al mateix temps
l'Església
no pot oblidar que ha estat enviada al món
per
Jesucrist amb una missió: la d'anunciar
l'Evangeli. Fins
i tot és important
aquesta missió que no és
accessòria, sinò
que forma part de l'èsser de l'Església.
L'Església no ho
és si no anuncia l'Evangeli.
L'Església, com Crist mateix, està
encarnada en el món i viu en el seu
moment històric.
Encara que no és del món,
està enmig del món
com un misteri
i com una societat visible al
mateix temps.
"Procedent de
l'amor
de
l'etern
Pare, fundada en el temps per Crist Redemptor i reunida en l'Esperit
Sant,
l'Esglésía,
finalitat salvadora i escatológica, que només pot
ésser plenament realitzada en el
regle futur. Però
ella ja és present en aquest món,
aplegada d'homes, és a dir, de memòries
de la ciutat terrenal, cridats a formar ja en la
historia de la humanitat la família
dels
fills
de Déu, que ha de créixer constantment fins
al retorn del Senyor. Unida, certament, per raó dels bens
celestials i enriquída d'aquests mateixos bens,
aquesta familia fou per Crist «establerta i
organitzada en aquest món
com una societat» i dotada «de mitjans addients
d'unió visible i social». Així,
l'Església,
«grup visible i
comunitat espiritual», camina amb tota
la humanitat i participa
de la mateixa sort terrena amb el món i és com el llevat i semblant a
l'ànima
de la
societat humana, que ha d'ésser renovellada en Crist
i
transformada en família
de Déu."
(GS 40)
Sóm
hereus d'una preciosa tradició
de fe i vida
cristiana en
la
nostra ciutat que ha anat cristal·litzant
al llarg dels segles en les moltes iniciatives
d'indole catequètic
i caritatiu que ha tingut la nostra parròquia,
així com en la
profunda fe del nostre poble que s'ha
manifestat en l'estima i afecte que sent per
les "coses
de Déu", l'amor
a la Verge, i les nombroses vocacions
sacerdotals i religioses que d'entre
nosaltres el Senyor
ha tingut a bé suscitar.
Durant les últimes
décades la nostra
Parróquia
ha participat en els esforços
i il·lusions de
l'Església
Universal i Diocesana per dur a la pràctica
la doctrina del Concili Vaticà II,
renovant-se en les seues institucions i
instant als fidels laics
a una major participació en les tasques eclesials des de la seua
responsabilitat com batejats presenta en els assumptes del món.
El Sínode Diocesá convocat per l'Arquebisbe D.
Miguel Roca en 1980 va suposar unir
oracions, reflexió i treball en un
"moviment de renovació
en el qual es convidava a participar a tot el poble cristià".
L'esforç
i treball d'aquells set
anys va
cuallar en les Constitucions Sinodals
promulgades pel mateix Arquebisbe en 1987.
Per tant, será el
Concili Vaticá II,
els documents
posteriors del Magisteri i
les Constitucions
Sinodals la font més
pròxima
per entendre la nostra identitat i la nostra
missió com
Església.
5.
L'Església viu enmig
del món com a testimoni.
Per
la mateixa rica història de la parròquia i els canvis accelerats que el
món ha viscut en les darreres décades, podem romandre un poc
desorientats i ancorats
a l'enyorança d'altres temps en
que semblava més fàcil ser cristians.
És cert que l'ambient no afavoreix la vida de fe i
que ens resulta
de vegades
díficil trobar el nostre lloc i ser testimoni de la nostra fe.
Podem
caure fàcilment en la temptació de tancar-nos portes endins del nostre
temple al cau de la comoditat, sense fer front al risc de viure en cristià
en el
present segle XXI. Mantenir estructures i costums que ens donen seguretat no
afavoreix el creixement en la fe ni el nostre testimoni enmig del món si
no són realment evangèliques.
Per
aixó, em permet apuntar algunes característiques que hem de procurar
per a la nostra comunitat en el moment present
.
-
Esperit
evangélic: Tindre a Crist en el centre i el seu Evangeli que és Bona
Notícia per a nosaltres i per a tots els que el vulguen escoltar. Aquest
convenciment ens porta a voler una constant conversió del nostre cor
per identificar-lo amb el Mestre i a viure amb intrepidesa la nostra
missió evangelitzadora.
-
Esperit
de missió: No
quedar-nos creuats de braços davant el
món
que no
coneix o no accepta l'Evangeli.
Ha d'estar en el fonament de les nostres
accions la dimensió missionera i evangelitzadora de l'Església.
-
Esperit
de comunió: La comunió amb Crist ens fa ser un mateix cos i el testimoni
de la fe ha d'anar acompanyat i garantit pel testimoni de la unitat,
per
a que el món
puga creure.
-
Esperit
de caritat: La
fe sense obres
és
un cadáver. Les obres de la caritat faran
creïble
el nostre testimoni. Caritat cap a dins de la comunitat i caritat
cap a fora, sense distinció, que es tradueix en treball per la justícia.
-
Esperit
de festa: La
comunitat cristiana és
caracteritza perquè
és la comunitat
que celebra la presència
del Ressuscitat. No sóm una associació ideològica ni humanitària,
sinó la familia dels que "mengem un mateix pa en memòria de la
Mort i Resurrecció del Senyorl. Per aixó, una
comunitat que no celebra bé, no pot viure bé; una comunitat que no ora
bé, no pot viure bé. En el primer lloc de la nostra atenció es
troba la celebració litúrgica, que és "font i culmen de tota
la vida cristiana". Hem de
tindre una accentuada cura en les celebracions litúrgiques,
aprofitant tota ocasió per a evangelitzar des de la
mateixa celebració i per a fer una litúrgia viva i expressiva. En la
mesura que anem comprenent el món simbòlic i significatiu de la litúrgia,
l'anem vivint millor.
-
Esperit
obert, creatiu i
plural
perquè l'Esperit Sant promou diversitat de carismes, vocacions i
ministeris dins de l'Església no hem d'estar tancats a noves
iniciatives i a diverses maneres de pensar. "En alló necessari,
unitat; en alló opinable, llibertat; en tot, caritat"
-
Esperit
de diàleg:
No
ens ha
de fer por el món
de la cultura, de la política,
de l'art, del pensament.
La societat civil no és
l'enemic. Nosaltres sóm part de la societat civil, i és en els seus afanys on els cristià seglar
dóna
testimoni, transforma el món i es santifica.
-
Esperit
de ni~, no de víctimes•
Encara
no hem arribat a donar la sang en
la nostra carrera per la fe. Sovint
ens sentim perseguits i ens defenem amagant-nos amb covardia o
amb la confrontació estèril. L'Evangeli s'ha d'anunciar
amb els mitjans de l'Evangeli. Amb astúcia i humilitat. Estimant
sempre els homes, siguen com siguen, pels qual el Senyor ha donat la
seua vida.
-
Esperit
de corresponsabilitat: la
tasca és
de tots. Ací no manen
uns i obeeixen altres. Tots obeïm a l'únic Mestre i Senyor. Cap
cristià deu desentendre's
dels assumptes de la comunitat i de la evangelització. Però
cadascú
ha de ser responsable segons la seua vocació i ministeri,
i respectar i aceptar el ministeri dels altres. L'ull no pot
ser mà, ni la mà pot depreciar el peu per no ser mà.
-
Esperit
de transparència: la
honestedat i la sinceritat han de ser distintiu de
la
comunitat cristiana, a nivell personal, a nivell comunitari i a la
presència del món. El cor net, les intencions netes i les mans netes.
La recta
intenció en les decisions que afecten a la comunitat, la claredat per
a manifestar
les opinions i suggeriments, la caritat en la correcció
fraterna, la transparència en la gestió dels bens i l'administració...
tot ^ó serà signe
d'una comunitat sana i madura. Els comentaris amagats, les
murmuracions, crítiques destructives o calumnies, minen els fonaments
d'una comunitat cristiana i són escàndol per al món.
-
Esperit
d'amabilitat: la
solidaritat és
la cara externa de la caritat que viu una
comunitat cristiana.
Però
a l'interior
de la comunitat també necessitem
sentir-nos estimats i respectats. De vegades la vida és
tan dura
que el Senyor també ens regala l'ámbit
de la comunitat com espai familiar on poder compartir i descansar. Això
és molt difícil en una comunitat tan asombrosa i plural peró al menys, que quede l'afany
de fer nostres les paraules de Sant Pau als
colossencs:
"Revestiu-vos,
dones, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants
i estinuits: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat,
de dolcesa, de paciència, suporteu-vos els uns als altres, i si algú
tinguera res contra un altre, perdonen-vos-ho. El Senyor vos ha perdonat:
perdonen també vosaltres. Però, per damunt de tot, revestiuvos
de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist repose
en els
vostres cors, ja que per a obtenir aquesta pau heu estat cridats a formar
un sol cos. I siguen agraïts. Que la paraula de Crist habite en
vosaltres amb tota la seua riquesa, instruïu-vos i encaminen-vos els
uns als
altres en tota mena de saviesa, moguts per la gràcia de Déu, canteu-li
en els vostres cors amb salms, himnes i càntics
de l'Esperit. Tot allò
que feu,
siga de paraula, siga d'obra, feu-ho en nom de Jesús,
el Senyor, donant gràcies
per mig
d'ell a Déu Pare." (3,12-17)
A inici
per a
tornar a l'inici.
|