Breu història del temple parroquial de la Basílica Menor de Sant Jaume Apòstol d'Algemesí

per Carmel Ferragud Domingo

La d'Algemesí forma part del grapat de parròquies fundades en viles d'ocupació i colonització cristiana dels territoris andalusins, després de la conquista de Jaume I, concretament durant el darrer terç del segle XIII. Llavors, el monarca buscava consolidar un llarg corredor bastit de viles importants que vertebrara el nou regne i que travessara el país de nord a sud fins unir el Llenguadoc amb Múrcia. Algunes, com és el nostre cas, anaven a restar sota l'advocació de l'apòstol sant Jaume, per a glòria del monarca i agraïment al sant, vinculat aquest des de bon principi amb episodis miraculosos de l'avançada cristiana contra el sud peninsular sarraí. La seua aparició en una suposada batalla de Clavijo, guanyada per Ramir I, i de la qual en tenim una magnífica representació de Ribalta en l'altar major de la parròquia, és, potser, l'acció atribuïda al sant més coneguda. Sant Jaume passava de Peregrí a Matamoros en els moments on l'enfrontament entre ambdues comunitats religioses assolia els punts àlgids. Així ocorregué durant els segles medievals, però també, anys a venir, es revifava durant el Barroc contrareformista, temps d'exaltació espiritual, i sobretot en vespres de l'expulsió dels moriscos, quan altra vegada s'associava sant Jaume a la lluita contra l'infidel.
La parròquia desenvolupà un paper clau en l'arrelament definitiu del veïnat. Era el cor de la comunitat i el temple, amb el fossar adjacent, alimentava la domèstica memòria col·lectiva de la vila, i per això esdevingué un dels punts claus d'ancoratge de les comunitats. Des de ben aviat, els parroquians tingueren un paper actiu i feren esforços per bastir-la, mantenir-la i millorar-la en la seua ornamentació i en la compra d'objectes destinats al culte. La presència de les campanes ritmava la vida camperola i el seu toc podia indicar els temps de cada dia o els esdeveniments extraordinaris, com ara un atac enemic o un incendi. De poc hagués servit a aquella comunitat la constitució d'un govern municipal sòlid i estable que regís els seus destins sense la direcció de les ànimes, atorgada al rector parroquial. Calia el recolzament espiritual que els proporcionava l'església i els seus ministres. Sense la instauració d'una xarxa parroquial hagués estat impensable el procés colonitzador.
Les Rationes Decimarum, recaptació impositora universal sobre els béns del clergat de tota la cristiandat, ordenades pel papa Gregori X al Concili General de Lió entre els anys 1274 i 1280, es constitueixen en les primeres dades certes de l'existència d'una parròquia amb rector a Algemesí des de 1279. Tanmateix, res no impedeix pensar que la parròquia estigués fundada ja en el moment en què s'estableixen els primers colons vuit anys abans, com seria lògic imaginar ateses les necessitats espirituals d'aquella gent.
No hi ha dubte que les primeres passes en l'organització parroquial consistiren a habilitar un espai propi on desenvolupar el culte, un edifici on la crida a l'oració feta pel muetzí fóra substituïda pel toc de campanes del sagristà que marcaven les hores litúrgiques. Sovint s'ha plantejat que el primitiu temple es degué ubicar sobre l'antiga mesquita sarraïna. Tanmateix, totes aquestes conjectures no passaran de ser-ho mentre l'arqueologia no ens diga l'última paraula. Aquest temple degué ocupar el lloc on avui s'ubica la Capella de la Comunió, col·locada transversalment a la nau principal de l'actual. Alguns elements constructius, descoberts després d'algunes obres, denoten l'antiguitat notable d'aquest edifici.
Les primeres visites pastorals del segle XIV, en les quals es deixa sentir la veu del primer rector, en Maties Serra, ens parlen d'un temple de gran senzillesa, poc ornamentat, però que comptava amb tots els elements necessaris per a celebrar els sagraments, si bé vers 1383 es consignava que alguns estaven envellits i necessitaven reparació. L'orgull veïnal i tal vegada una empenta econòmica, varen fer que això es resolgués parcialment quan el 20 d'abril de 1423 es contractaren, a través del clavari Bernat Guinovart, els serveis de l'il·lustre pintor Gonçal Peris per un preu de 330 florins d'or, ratione faciendi de fusta et pingendi ac perficiendi quoddam retabulum quod facere fecistis ad opus altaris maioris dicte ecclesie. Val a dir que d'aquest retaule només se'n conserva la taula central amb una bella imatge de Sant Jaume, al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona).
L'actual temple es va bastir entre 1550 i 1582 sota la direcció del mestre d'obres Domènec Gamieta, amb l'ajuda de dos mestres pedrapiquers, Joan d'Alacant i Joan Matalí. El llibre de l'obreria es conserva a l'arxiu Municipal d'Algemesí, i també a l'arxiu del Reial Col·legi del Corpus Christi o del Patriarca es conserven alguns documents sobre la construcció de gran interés. Cal remarcar, en aquest sentit, el gran paper jugat per una institució clau per a què l'obra pogués realitzar-se: l'obreria de Sant Jaume.
L'edifici, de planta basilical, medeix 38 metres de llargària per 13'70, pel que fa a la nau central, i 20 metres comptant les capelles laterals, i 18 metres d'alçària. La planta de l'església és de cinc trams, coberts amb voltes nervades, amb capelles laterals per on s'obri. Es tanca amb un absis de forma poligonal de cinc costats i voltes estrellades. Junt a la capçalera se situen diverses estances annexes per a usos de sagristia, aula capitular i transagrari, on queden descobertes les voltes coetànies a l'erecció del temple. La nau central presenta pilastres adossades que sostenen arcs faixons i està il·luminada mitjançant finestres rectangulars, obertes en les llunetes que formen el creuer de les nervadures. Les naus laterals, separades de la nau central per arcs forners, estan transformades en capelles dedicades als sants titulars de les confraries locals.
La porta principal que dóna a la plaça Major, obra també del mestre Gamieta, està oberta en el mur de la nau lateral dreta. Aquesta façana està construïda en estil renaixentista. D'una forma elegant, simulant una estructura pròpia d'un arc de triomf, simètric i equilibrat, s'encabeixen els sants valencians per excel·lència, sant Vicent Ferrer i sant Vicent Màrtir, i els patrons locals, la Mare de Déu de la Salut i sant Onofre, rematats pel pare Etern i els àngels que sostenen l'escut de la ciutat.
Sens dubte, convé destacar d'entre tot el ric patrimoni el retaule major, que fou concebut pel pintor català Francesc Ribalta entre 1603-1610. Immersos de ple en el Barroc, amb la forta influència del patriarca Juan de Ribera, arquebisbe i virrei de València, i el pare Jaume Bleda, dominic algemesinenc, Ribalta concebé un retaule amb taules sobre la vida de l'apòstol amb clara finalitat apologètica, en plena conjuntura antimorisca, que conduiria a l'expulsió en 1609. Nombrosos estudis i monografies avalen la vàlua d'aquesta obra, només recuperada parcialment després de la destrossa provocada per la Guerra Civil espanyola.
Sobre la portalada apareix un dels elements més significatius de la ciutat, el campanar, referent visual indiscutible glossat per poetes i escriptors. Es tracta d'una atrevida arquitectura finalitzada en 1703, d'autor desconegut però en la línia programàtica de Gaspar Dies. S'assenta sobre els contraforts que voregen l'ingrés al temple, obrint-se als seus peus la portada principal gràcies a un arc de descàrrega no dissimulat a l'exterior.
L'inici del període liberal, després de la Guerra del Francés, marca una sèrie d'intervencions remarcables en el temple, les quals s'estengueren tot al llarg del segle XIX. El gust Neoclàssic s'imposà i l'interior de l'església es va revestir d'estucs i daurats, tal com ara la contemplem. D'aquesta mateixa època (1823) és la intervenció de Joaquim Oliet, pintor morellà, enquadrat dins l'estil Neoclàssic i destacat per l'encertat ús del color, el qual s'encarregà de decorar amb pintures murals les llunetes de la volta, així com la paret semicircular oposada a l'altar major. Es tracta de pintures que segueixen un programa iconogràfic sense unitat temàtica aparent (figures femenines de l'Antic Testament, doctors de l'església primitiva occidental, episodis de la vida de Moisès i els evangelistes). Aprofitant la conjuntura desamortitzadora, es compraren en 1840 els marbres de l'església del monestir de Valldigna, els quals avui recobreixen els sòcols i bases de les columnes, com també els escalons de l'altar major i els frontals dels altars, instal·lats en 1870. En 1896, es va escometre l'empresa de fer el temple claustral, en tombar les parets de les capelles laterals. Encara es farien reformes el 1927.
Respecte de la parròquia primitiva, transformada en 1720 en capella de la Comunió i dedicada a la Mare de Déu de la Salut, cal dir que interiorment està decorada en un estil xurrigueresc de gran bellesa. Amb marbres en el sòl, el sòcol i les bases de les columnes; medeix 25 metres de longitud, i 12 d'alçària, i la nau té un ample de 9'5 metres. L'ornamenten set altars laterals, i cinc arcs, com els de les capelles laterals que la comuniquen amb la parròquia nova.
La Guerra Civil causà estralls en l'immoble i en les obres d'art que contenia. L'arxiu municipal se salvà miraculosament gràcies a l'acció audaç del mestre de capella mossèn Vicent Igual, que el custodià en la seua casa, i avui conserva documentació des de 1534. Només després de la contesa bèl·lica es pogueren reconstruir l'altar central i els laterals amb les taules que s'havien pogut recuperar. La construcció del retaule major, i el daurat del retaule de la Capella de Sant Vicent, fou obra del taller de Ramon Porta Francés i les pintures complementàries foren de J. Segrelles (1954). El mateix taller intervindria posteriorment l'any 1962 i 1971 sobre una altra capella, la de Sant Francesc, i afegint talla i decoració al retaule major. També perduda, la talla romànica de la Mare de Déu, fou substituïda per una rèplica.
L'interés del clergat i els feligresos ha provocat tot un seguit de restauracions i intervencions posteriors en el temple, els quals han permés de recuperar el llustre que ara mateix presenta i que enlluerna el visitant atent. Deguem al taller de Xavier Ferragud el daurat i restauració de pintures del retaule del Cor de Jesús (1997), el descobriment del sostre primitiu i la restauració de l'estuc en les capelles de Sant Vicent, la Mare de Déu del Carme i de Santa Teresa, i la decoració de la Sagristia i recuperació d'un vitrall (2004-05). Però segurament ha estat la intervenció sobre el retaule renaixentista de Pardines (2006-07), peça de singular interés procedent d'un antic i petit nucli de senyoriu que comprà Algemesí i que es despoblà posteriorment, la intervenció més assenyalada.
Actualment, i com a darrera intervenció remarcable, convé subratllar les obres per a l'habilitació de l'espai on s'encabirà el nou orgue en procés de construcció. Si bé, cal dir que l'antic, ara restaurat i decorat, s'ha instal·lat en la capella de la Comunió. Continuarà així una llarga tradició que començà amb la construcció obra de l'organer Pere Serrano, natural de Molinos de Aragón, en 1557.
Com a epíleg podríem remarcar el gran valor religiós, cultural i sentimental que desenvolupa el temple parroquial. Escenari dels més grans esdeveniments religiosos i litúrgics locals, tal vegada convinga destacar les celebracions entorn de la festivitat de la mare de Déu de la Salut, per la seua singularitat i la seua pregona tradició i arrelament. Els algemesinencs ho viuen com una senya d'identitat i un element d'ancoratge a la seua terra. No debades, la parròquia es va bastir a base del treball organitzat per torns de tots els algemesinencs, com resa en els documents.